Caminante no hay camino... que les quede por andar. Taos quietos cha, conyo!

I ho han tornat a fer...!
La friolera de vuit-cents-i-pico quilometres de cami de Santiago, comensant a Roncesvalles... en poqueeeets, poqueeets dies (nomes 23, no?). I es que a l'hora de caminar no hi ha qui pugui amb ells... entre que estan com toros, i a sobre portaven una motxilla plena de tecnologia ultra-lleugera digna de James Bond, doncs anaven deixant una cortina de fum per darrera seu (digo yo)

Imagineu-vos el tema: porteu dies caminant... una motxil.la que ja forma com part del vostre cos... fa calor... i us trobeu un paisatge aixi:
On clarament no hi ha ni un poble, ni una puta ombra en quilometres... i a mes en linia recta... Que farieu? Jo plorar, esta clar! Jeje

En fin, no es poden queixar, que els governs locals d'alla per on anaven passant fan monuments als peregrins... per recordar-li's que els hi donen suport. ......... La llastima es que no es gastin els calers en albergs com Deu mana per acomodar-los, eh? Que hauras de dormir al terra, pero sabras que tens el suport de l'ajuntament. Visca!

En fin... despres de passar de totes (si voleu mes informacio, ja sabeu el telefon de casa dels meus pares!) doncs van arribar a Santiago... que es famos pels butafumeiros, les tartes i el marisc... i per la calidesa dels seus ciutadans!

I tot i que els hi va costar sangre, sudor i lagrimas arribar-hi, doncs van fer com el Papa: van donar un peto al terra i van marxar corrents! Anda que....

Peacho jabatos!